TDAH en nins i adolescents: senyals i com acompanyar

Si has arribat fins aquí és probable que qualque cosa en el dia a dia del teu fill o filla t'hagi fet aturar i demanar-te què passa. Pot ser que a l'escola us hagin suggerit consultar-ho, o que simplement notis que els esclats de ràbia, la dificultat per concentrar-se o l'excés de moviment no acaben d'encaixar amb el que esperàveu. El TDAH és un dels trastorns del neurodesenvolupament més freqüents a la infància i l'adolescència, i entendre'l bé ajuda a acompanyar millor, sense culpa i sense alarmisme.

En aquest article expliquem què és el TDAH més enllà del tòpic del "nin mogut", com es pot manifestar a la infància i a l'adolescència, quins mites convé deixar enrere i quin paper pot tenir la psicologia en el procés, tant per al nin o l'adolescent com per a la resta de la família.

Què és el TDAH?

El TDAH (Trastorn per Dèficit d'Atenció i Hiperactivitat) és un trastorn del neurodesenvolupament que afecta l'atenció, el control dels impulsos i, en alguns casos, l'activitat motora. No és un problema de conducta ni de manca de voluntat: el cervell d'una persona amb TDAH processa la informació d'una manera diferent. Està reconegut tant a la CIE-11 de l'Organització Mundial de la Salut com al DSM-5 de l'Associació Americana de Psiquiatria.

A Espanya, diversos estudis situen la prevalença del TDAH en la població infantil i adolescent al voltant del 6,8 %, tot i que només un 3 % arriba a tenir un diagnòstic formal i just un 1 % rep tractament (Catalá-López i col·laboradors, dades recollides per l'Agència SINC). A nivell global, una revisió sistemàtica amb metaanàlisi recent situa la prevalença en nins i adolescents al voltant del 7,2 %. Amb aquestes xifres, el TDAH és un dels trastorns del neurodesenvolupament més comuns a la infància, ben lluny de ser una raresa o una moda diagnòstica.

Les tres presentacions del TDAH: no només nins moguts

El TDAH no té una única cara. A consulta es reconeixen tres presentacions clíniques. La hiperactiva-impulsiva és la més reconeixible: moviment constant, dificultat per romandre assegut, interrompre converses o jocs, esperar el torn li costa especialment. La inatenta és més discreta: dificultat per mantenir l'atenció en tasques que no resulten estimulants, oblits freqüents, desorganització, sense que es noti cap hiperactivitat de fora estant. I la combinada, la que es diagnostica amb més freqüència, barreja trets de les dues anteriors.

La presentació inatenta sol passar més desapercebuda. De fet, les nines amb TDAH presenten aquest subtipus amb més freqüència que els nins, al voltant del 30 % enfront del 16 %, segons estudis sobre diferències de gènere en TDAH. En ser una forma més silenciosa, menys disruptiva a l'aula, moltes nines arriben a un diagnòstic més tard o no hi arriben mai. Durant anys se les descriu com a "despistades" o "al seu món", quan en realitat el que tenen davant és un TDAH que ningú s'ha aturat a mirar.

Senyals a la infància i a l'adolescència

A la infància, els senyals més habituals inclouen dificultat per seguir instruccions amb diversos passos, perdre objectes amb freqüència, moure's en excés a l'aula o a casa, i passar-ho malament esperant el seu torn en jocs o converses.

A l'adolescència, el TDAH canvia de forma. La hiperactivitat motora visible tendeix a suavitzar-se i apareix més com a inquietud interna: dificultat per organitzar-se amb els estudis, procrastinació, impulsivitat en decisions quotidianes i, sovint, una sensació de "no arribar enlloc" que amb el temps pot desgastar l'autoestima.

Cap d'aquests senyals, per separat, equival a un diagnòstic. El TDAH es diagnostica de manera clínica, valorant el conjunt de símptomes, la seva persistència en el temps i el seu impacte en diferents contextos (casa, escola, relacions).

Mites sobre el TDAH que convé desmuntar

"El TDAH no existeix, és manca de disciplina" és probablement el mite més repetit, i també el més allunyat de la realitat: és un trastorn reconegut internacionalment i amb base neurobiològica. Tampoc és cert que "només el tenguin els nins": les nines també el tenen, encara que la seva presentació més inatenta fa que es reconegui més tard o es confongui amb altres coses.

Un altre clàssic és pensar que "un nin amb TDAH no es pot concentrar en res". En realitat, moltes persones amb TDAH es concentren de forma molt intensa en allò que els interessa de veritat; el que els costa és sostenir l'atenció en tasques que no els motiven. I la idea que "amb la medicació ja està tot resolt" tampoc s'ajusta a la realitat: l'acompanyament psicològic i familiar sol ser tan important com qualsevol tractament farmacològic, quan aquest darrer està indicat.

El paper de la psicologia: què pot aportar un procés terapèutic

La Guia de Pràctica Clínica del Ministeri de Sanitat sobre TDAH situa les intervencions psicoeducatives i l'entrenament a famílies entre les primeres línies d'actuació en edat preescolar i escolar.

Un procés terapèutic ben plantejat sol treballar en diversos nivells alhora. Amb el nin o l'adolescent, es treballen la gestió emocional, les estratègies d'organització i, molt especialment, l'autoestima: créixer sentint "no t'esforces" o "ets un despistat de cap a peus" deixa empremta, i desmuntar aquesta narrativa forma part de la feina. Amb la família, es revisen pautes de criança, comunicació i maneig de límits que no passin pel càstig constant. I quan té sentit, es coordina amb el centre escolar perquè les estratègies siguin coherents als diferents entorns del nin o la nina.

La mirada d'Alenar: acompanyar sense etiquetar

A Alenar treballam la psicoteràpia infantojuvenil implicant sempre la família en el procés. No partim d'un únic model ni d'un "mètode per al TDAH": combinam recursos de diferents enfocaments (teràpia de joc, eines de gestió emocional, treball sistèmic amb la família) i els adaptam a cada nin, cada adolescent i el seu context concret. El TDAH no defineix la persona; és una manera de funcionar que, ben acompanyada, conviu amb una infància i una adolescència plenes.

Com acompanyar a casa: allò que marca la diferència

• Mantenir rutines i estructures previsibles: ajuda un cervell que s'organitza pitjor tot sol.
• Donar instruccions breus i d'un sol pas cada vegada, en lloc d'encadenar diverses ordres.
• Reforçar allò que es fa bé, en lloc de centrar tota l'atenció a corregir allò que falla.
• Validar la frustració del nin o l'adolescent, i també la vostra: el cansament d'acompanyar un TDAH és real i no vol dir que ho estigueu fent malament.
• Evitar comparacions amb germans o companys: cada cervell té el seu propi ritme.

Si a casa reconeixeu molts d'aquests senyals, no esteu tots sols ni ho esteu fent malament. Un TDAH ben acompanyat no determina el futur d'un nin, una nina o un adolescent. A Alenar oferim psicoteràpia infantojuvenil adaptada a cada cas, implicant la família des del primer moment.