Tipus d'aferrament: què són i com influeixen en les teves relacions

Segurament has sentit parlar dels tipus d'aferrament en algun vídeo o publicació de xarxes socials, gairebé sempre reduïts a un test ràpid amb etiquetes com "ets ansiosa" o "ets evitatiu, fuig". La teoria de l'aferrament dona per molt més que això. Serveix per entendre per què ens relacionam com ho feim, d'on venen certs patrons que es repeteixen amb la parella, les amistats o la família, i una cosa que solem oblidar: aquests patrons no són una sentiència fixa.

En aquest article repassam què és la teoria de l'aferrament, quins són els seus quatre estils, com es formen a la infància i com s'expressen després a les relacions adultes. I, sobretot, si es poden treballar quan generen malestar.

Què és la teoria de l'aferrament?

La teoria de l'aferrament neix del treball del psiquiatre britànic John Bowlby, que entre 1969 i 1980 va publicar la seva trilogia L'aferrament i la pèrdua. Bowlby va observar que el vincle entre un nadó i qui el cuida no és només afecte: és un sistema biològic de supervivencia que cerca proximitat i protecció davant el perill. Anys després, la psicòloga Mary Ainsworth va posar a prova aquestes idees amb un experiment anomenat "la situació estranya" (1978), en què observava com reaccionaven nadons d'un any en separar-se i retrobar-se amb la mare. D'aquí va sortir la primera classificació dels estils d'aferrament que encara feim servir avui.

La teoria de l'aferrament explica com el vincle emocional que establim amb les nostres figures de cura a la infància configura un patró, l'estil d'aferrament, que influeix en la manera com ens relacionam, gestionam la proximitat i afrontam la separació al llarg de la vida.

Els quatre estils d'aferrament: com es manifesten en el dia a dia

Ainsworth i les persones que varen continuar el seu treball varen descriure quatre estils principals. Cap no és millor ni pitjor que els altres: són maneres diferents d'haver après a cercar seguretat, i totes tenen la seva lògica si es miren amb el context on es varen formar.

Aferrament segur

La persona amb aferrament segur se sent còmoda tant amb la proximitat com amb la independència. Confia que les persones importants de la seva vida hi seran quan les necessiti, pot expressar el que sent sense por excessiva al rebuig i tolera bé els desacords sense sentir que la relació corre perill.

Aferrament ansiós (o ambivalent)

Aquí apareix una necessitat intensa de proximitat i de confirmació constant de ser estimada. Hi pot haver por a l'abandonament, hipervigilància davant qualsevol senyal de distància per part de l'altra persona i dificultat per calmar-se sense aquest contacte. No és "exagerar": és una estratègia apresa per assegurar-se que la figura d'aferrament segueix a prop.

Aferrament evitatiu

La persona amb aferrament evitatiu tendeix a valorar molt la seva independència i a sentir-se incòmoda amb la intimitat emocional. Li pot costar demanar ajuda, expressar necessitats o tolerar que algú depengui d'ella. No és que els vincles no li importin: ha après que confiar massa pot sortir car, i es protegeix mantenint distància.

Aferrament desorganitzat

Combina, alhora, la necessitat de proximitat i la por que li fa. Sol aparèixer quan la mateixa figura de cura va ser, en algun moment, font de por o d'imprevisibilitat. La persona pot acostar-se i allunyar-se dins la mateixa relació, amb dificultat per predir la seva pròpia reacció.

Val la pena insistir en una cosa: parlar de "tipus d'aferrament" no és posar etiquetes fixes ni jerarquitzar ningú. Són tendències, no diagnòstics, i quasi ningú encaixa al cent per cent en un de sol.

Com es forma l'estil d'aferrament?

L'estil d'aferrament es va construint als primers anys de vida, sobretot a partir de com responen les figures de cura a les necessitats del nadó: si hi acudeixen quan plora, si són previsibles, si aconsegueixen calmar-lo quan està alterat. Quan aquesta resposta és sensible i constant, sol desenvolupar-se aferrament segur. Quan és intermitent, absent o atemoridora, és més probable que apareguin els altres patrons.

Això no vol dir que l'estil d'aferrament depengui d'una única cuidadora ni que quedi segellat per sempre. Un infant pot tenir diverses figures d'aferrament (mare, pare, padrines, altres persones de referència) i el seu propi temperament també influeix en com viu cada vincle. La infància marca una base, no un destí tancat.

L'aferrament a les relacions adultes: senyals a la parella, l'amistat i la feina

L'any 1987, els investigadors Cindy Hazan i Phillip Shaver varen ampliar la teoria de l'aferrament més enllà de la infància i varen proposar que les relacions de parella a la vida adulta funcionen, en molts sentits, com a vincles d'aferrament. Des de llavors s'ha estudiat amb detall com es repeteixen aquests patrons fora de la relació amb els nostres pares.

Un estudi amb una mostra representativa de la població adulta dels Estats Units (Mickelson, Kessler i Shaver, 1997, amb més de 8.000 persones) va trobar que al voltant del 59 % es classificava amb aferrament segur, un 25 % amb aferrament evitatiu i un 11 % amb aferrament ansiós. Són xifres d'una població concreta i no es poden extrapolar sense més a altres països, però donen una idea que els patrons insegurs estan lluny de ser una raresa.

A la vida adulta, l'estil d'aferrament apareix en llocs que no sempre associam amb la infància. A la parella, en com s'afronta un desacord o en l'angoixa que pot provocar un missatge que triga a rebre resposta. A l'amistat, en si costa demanar ajuda o posar un límit sense por que l'altra persona s'allunyi. I també a la feina, en com es rep una crítica o si delegar una tasca genera alleujament o desconfiança.

Es pot canviar l'estil d'aferrament?

Sí. El concepte d'"aferrament segur guanyat" (earned secure attachment, estudiat sobretot a través de l'Entrevista d'Aferrament Adult de Mary Main) descriu persones que, tot i haver viscut una infància amb aferrament insegur, arriben a la vida adulta amb un funcionament propi de l'aferrament segur. Això sol passar gràcies a relacions reparadores sostingudes en el temps: una parella estable, una amistat de confiança o un procés terapèutic.

La teràpia és un dels camins més estudiats per treballar l'aferrament, precisament perquè ofereix una relació constant, previsible i segura on posar a prova, a poc a poc, aquests patrons apresos. El canvi no sol venir només d'entendre el propi estil d'aferrament amb el cap: es construeix vivint, de manera repetida, experiències relacionals diferents de les que varen generar el patró insegur.

La mirada d'Alenar

A Alenar treballam l'aferrament com una peça més dins una mirada integradora de la persona, mai des d'un únic model. Segons el moment i la persona, això es pot recolzar en eines com el treball amb el vincle terapèutic, l'EMDR, l'IFS (Internal Family Systems), la teràpia sistèmica o recursos de regulació emocional, sempre adaptant la proposta a cada cas i sense presentar cap tècnica com "la solució".

Si reconeixes algun d'aquests patrons a les teves relacions i sents que et generen malestar, al nostre servei de psicoteràpia d'adults hi pots trobar un espai per treballar-ho amb calma.

Aquest article té un propòsit divulgatiu i no substitueix una valoració psicològica professional. Si sents que els teus patrons de relació et generen malestar, t'animam a demanar acompanyament.